L'avaluació del rendiment dels materials d'aïllament de vidre implica la sèrie estàndard nacional GB/T 8411, de la qual GB/T 8411.2-2008 especifica els mètodes de prova i GB/T 8411.3-2009 especifica les propietats del material. Aquesta sèrie d'estàndards s'ha modificat per adoptar la sèrie estàndard internacional IEC 60672.
La resistència d'aïllament és un indicador clau de rendiment per mesurar la seva condició d'aïllament. Normalment es mesura amb un megòhmetre de 5000 V. Per als aïllants de nova instal·lació, la resistència d'aïllament ha de ser superior o igual a 500 MΩ, mentre que per als aïllants en funcionament, hauria de ser superior o igual a 300 MΩ.
Els aïllants de vidre tenen una gran resistència mecànica superficial i la seva resistència elèctrica generalment es manté estable durant tota l'operació. A més, el seu procés d'envelliment és més lent que el dels aïllants de porcellana. La taxa d'auto-ruptura dels aïllants de vidre és un indicador important de la qualitat del producte i un dels criteris de qualitat per avaluar els projectes de transmissió d'energia. Com que els danys es detecten fàcilment durant les inspeccions de la línia i la part restant encara manté una resistència mecànica suficient, es poden eliminar les proves preventives periòdiques de la línia-en aïllants de vidre durant el funcionament.
Quan es mesura la resistència d'aïllament, s'ha de prestar atenció a la influència dels factors ambientals. L'augment de la temperatura conduirà a una disminució de la resistència a l'aïllament i l'augment de la humitat farà que la humitat s'absorbeixi a la superfície d'aïllament per formar una pel·lícula d'aigua, augmentant el corrent de fuita superficial i provocant una disminució significativa de la resistència d'aïllament. Per tant, les mesures s'han de suspendre quan la humitat és alta.
